Dimarts, 25 De Abril De 2017
Carretera de Lleida, 21, Organyà - 25794
Telèfon: 973383007 Fax: 973383536

HOMILIES

29/09/2015

HOMILIA 2015


Foto

per David Jou


ORGANYA 2015: HOMILIA RELIGIOSA

 

AMOR I LLIBERTAT: HOMENATGE A LES HOMILIES DORGANYÀ

DAVID JOU

 

Les homilies acostumen a començar amb la salutació estimades germanes, estimats germans, i així em plau fer-ho, no tan sols com a homenatge a aquesta càlida tradició mil·lenària, sinó perquè em sembla bell i sorprenent. Que poques vegades a la vida ens sentirem tractats de germans, fora daquesta salutació! El costum, però, erosiona la força significativa de les paraules: si ens adonéssim plenament de la potència literal d'aquesta expressió, a quantes preguntes ens sentiríem oberts, a quants canvis d'actitud ens sentiríem cridats, a quina revolució espiritual i social ens sentiríem invitats!.

 

Dues coses muneixen a les venerables homilies d'Organyà, a més de la invitació d'avui que em permet expressar-vos-les: Déu i la Paraula o, en altres termes, religió i filologia. Filològicament, llegeixo amb fascinació les frases d'aquestes homilies, feixugues de vacil·lació i de llunyania, saboroses i obscures, amb un ressò de música llunyana i primitiva. Espiritualment, m'emociona veure expressats amb veu nostra de fa vuit segles textos religiosos que estimo tant i que continuem llegint i meditant.

 

Però aquesta continuïtat entre les Homilies i nosaltres, que podria semblar més o menys natural, no ha estat fàcil. Pel que fa a la llengua de la formació de la qual aquestes homilies constitueixen testimoni privilegiat, no li ha estat fàcil arribar fins aquí: a més de les vicissituds històriques normals de cada llengua, la nostra ha patit el pes afegit de moltes coaccions, de moltes desercions, de centenars de lleis en contra durant tres segles; no ho mereixia, però ha estat així. El que hauria d'haver estat normal ha demanat un suplement costós de rebel·lia, coratge i fidelitat, com en tants altres àmbits de la nostra història, i com el que vivim en el moment actual, tan excepcionalment intens. Tampoc no ho ha tingut fàcil Déu, per a arribar fins aquí: ens el fan oblidar moltes distraccions, molta dispersió, molta pressa, molta superficialitat, molta feina. Però malgrat tot, encara estan aquí, Déu i la Paraula, transformats en la seva forma expressiva concreta, però encara capaços de servir-nos i d'interpel·lar-nos.

 

Reprendré aquí els temes de les dues primeres homilies: el cèlebre himne de Sant Pau a la preeminència de la caritat, del capítol 13 de la primera carta als cristians de Corint, glossat en la primera homilia, i la paràbola del sembrador, del capítol 13 de l'evangeli de Mateu, tema de la segona homilia. No em sé estar de repetir el gruix de l'esmentat himne de Sant Pau: Si jo parlés les llengües dels homes i dels àngels, però no tingués caritat, seria com la campana que toca o el címbal que dringa. I, si tingués el do de profecia i sabés tots els misteris i tota la ciència, si tingués la fe ben íntegra fins a fer canviar de lloc les muntanyes, però no tingués caritat, no seria res. I si distribuís tots els meus béns entre els pobres, si oferís el meu cos perquè el foc em consumís, però no tingués caritat, de res no em serviria. La caritat és pacient, és bondadosa; la caritat no té enveja, no es vanagloria, no s'enorgulleix; no és insolent, no busca el propi interès, no s'irrita, no té en compte el mal, no s'alegra de la injustícia, sinó que s'alegra amb la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.  La caritat no passarà mai. En canvi, si es tracta de profecies, esdevindran inútils; si es tracta de llengües, cessaran; si de ciència, esdevindrà inútil.

 

Els textos de les dues primeres homilies em suggereixen, per a l'homilia d'avui, dos temes intensos i sempre propers: Amor i Llibertat, als quals afegiré, per deformació professional, els temes de Raó i Creació.

 

Quan parlem d'amor en l'àmbit religiós, no pensem només en emoció, sentiment, desig, possessió i plaer, tan presents per bé i per mal en l'experiència humana més immediata i generalitzada de l'amor. En un segon nivell d'amplitud d'interessos i de destinataris, també pensem en respecte, responsabilitat, solidaritat, acció i obertura a l'altre (actituds sintetitzades tan eficaçment en la llista de les catorze obres de misericòrdia corporals i espirituals). Però encara hi ha un tercer nivell, pel que fa a l'amplitud de l'amor i que es fusiona amb l'aspecte més alt i complex de la raó: la raó pacificadora, l'equilibri delicat entre interessos oposats, la construcció de la justícia i l'acolliment, la millora de les condicions del món, l'obertura humil al desconegut i al transcendent. Religiosament parlem, doncs, d'aquell amor que mai no sha predicat ni es predicarà en nom de la ciència, ni de la tecnologia, ni de l'economia, ni del poder; parlem d'un amor que impregna, també, aquella fraternitat que algun cop es proclama en els moments més exaltadament idealistes i inspirats d'algunes revolucions socials, però que decau i es degrada si queda en proclama retòrica o esdevé imposició burocràtica.

 

Des d'una perspectiva religiosa, creiem que aquest Amor en què culmina (o hauria de culminar) el gran edifici de la Raó, també és la base de la realitat còsmica. El que anomenem Creació no significa tant la possibilitat que la realitat còsmica hagi començat en el temps o amb el temps (qüestió oberta a la ciència i encara debatuda activament avui, després d'un segle de cosmologia física, i la resposta a la qual varia segons les diverses teories), sinó la primacia de l'Amor en la realitat còsmica. En concret, això vol dir que l'univers no és absolut, que el món no és necessari, que la vida té sentit, i que la Terra ha estat feta per a tots. Les dues primeres afirmacions estan aparentment en bona harmonia amb algunes teories cosmològiques actuals; les dues segones, en canvi, no han interessat mai la ciència, que és indiferent a aquestes qüestions.

 

En particular, l'afirmació que la Terra és per a tots va més enllà duna simple fantasia piadosa, i postula una autèntica revolució social i moral; no és un tecnicisme elitista de cosmòlegs i astrònoms, sinó una reivindicació humana transparent i universal, glossada pel Papa Francesc en la seva encíclica recent Laudato sì. Migracions, guerres, explotació de tota mena, crisis econòmiques, egoismes desmesurats, esclavituds, difícil situació de les dones en molts països, degradació del planeta són grans problemes actuals que quedarien considerablement mitigats si prevalgués la idea que la Terra és per a tots, que ha de poder permetre una modesta i honesta plenitud a tots, cosa molt més urgent que la qüestió sempre fascinant de l'inici de l'univers. Religiosament, doncs, se'ns invita a considerar una Raó aliada amb l'Amor, cosa especialment convenient en la nostra època caracteritzada per tant de saber però tan poc amor, per tanta tecnologia però tan poca justícia, i a la qual bé podria ser aplicada la frase ja esmentada de Sant Pau: si sabés tots els misteris i tota la ciència però no tingués caritat, no seria res.

 

Però una preeminència massa acusada de la raó, amb la seva estructura poderosa i gairebé tautològica, posaria en perill l'aventura de l'Amor, si no deixés lloc a la llibertat. La paràbola del sembrador, centre de la segona homilia, em suggereix precisament la llibertat, en el sentit de la capacitat descoltar o de no escoltar, d'acceptar o de no acceptar el missatge religiós, polític, econòmic o cultural que sigui. Havent dedicat ja molts anys de vida a l'ensenyament, sóc prou conscient de fins a quin punt aquesta paràbola resulta lúcida i precisa, tot i ser tan poètica, pel que fa a la diversitat de formes descoltar. La paràbola descriu el gra menjat pels ocells, el que cau sobre roca i no hi arrela, el que cau entre males herbes i no es pot desenvolupar, i el que cau en bona terra i dóna molt de fruit. Cada missatge ha de comptar amb la llibertat del receptor i amb la diversitat de circumstàncies.

 

Abans he esmentat el paper religiosament fonamental de l'Amor en la Raó creadora. També la llibertat és un valor essencial en la Creació. Si un hipotètic Creador hagués volgut estar acompanyat, hauria pogut crear acompanyants sense passar per la creació de cap Univers. Però el que dóna realitat i autenticitat a l'amor és la llibertat destimar, que fa que l'amor no sigui un automatisme. El paper de la llibertat és essencial en la raó i en l'amor. Per als cabalistes, la Creació consistia en un enretirar-se Déu del món, per deixar espai i llibertat a les criatures: és una forma suggerent d'expressar la rellevància fonamental de la llibertat.

 

Com a professor he cregut en els estudiants més del que ells mateixos hi creien. Ells no sabien però jo sí, perquè tinc més experiència que el dia que trobin un tema que veritablement els interessi i motivi, el seu rendiment intel·lectual i la seva satisfacció personal es multiplicaran, com passa amb el gra del sembrador que cau o finalment arriba a terra bona. Tot i que hi ha casos pràcticament perduts, molt sovint hi ha camins imprevisibles i sorprenents que poden obrir una vida a una realització satisfactòria. Tant de bo els sabéssim ajudar a descobrir a aquells que no troben el seu camí!

 

En definitiva, la combinació dels temes de les dues primeres homilies m'ha suggerit parlar-vos de la preeminència de l'Amor i de la glòria de la Llibertat. Ho he fet en el context dels conceptes de Raó i de Creació, entesos des d'una visió religiosa. Sant Agustí va resumir la relació entre Amor i Llibertat en la vida espiritual humana amb una sentència lluminosa, que evoco aquí perquè m'agrada, i també en homenatge als qui predicaren originalment aquestes homilies d'Organyà, que foren, segons ens diuen els historiadors, canonges agustinians. La frase de sant Agustí diu. Estima, i fes el que vulguis. És probablement la millor invitació que conec a la llibertat i la més rendida manifestació de confiança en la força positiva i creadora de lamor.

 

Acabo amb les mateixes paraules que la primera homilia d'Organyà, Donches frares cars aiam carita uera senes ira, senes auarea, senes urgul, senes mala cobeeza, per zo qe la caritad de deu sia espandida els nostres cors, que en català actual diria Estimats germans, estimem amb caritat vertadera, sense ira, sense avarícia, sense orgull, sense mala cobejança, per tal que l'amor de Déu pugui expandir-se en els nostres cors. Vuit segles després, encara em sembla desitjable. Que així sigui.


Informació addicional :


Cercador

Ajuntament
Totes les administracions

Destacats

Mapa Web