Dimarts, 25 De Abril De 2017
Carretera de Lleida, 21, Organyà - 25794
Telèfon: 973383007 Fax: 973383536

HOMILIES

29/09/2015

HOMILIA LAICA 2015


Foto

pep PEP COLL


Tota dona porta mox

(Homilia laica 2015)

 

 Tota dona porta mox

Traducció literal de la màxima llatina: Porta de seguida tots el regals Traducció lliure: Dóna'm a l'acte tot el plaer

 

Lectura de la llegenda del Serpent de Favà segons el Joan de Boixadera. En aquells temps l'anomenada vall de Caboet, una petita vall oberta a la marge dret del riu Segre, era una de les terres més riques pròsperes del país. Una hora més amunt de Cabó, el poble més important de la vall, s'aixecava cal Favà, la casa més rica i antiga de la vall. La masia, a banda d'una vivenda senyorial i d'espaiosos corrals per al bestiar que l'envoltaven, disposava d'un molí construït més avall  vora el llit del riu i dins dels mateixos murs de la casa hi havia una capelleta dedicada a Santa Margarita. El rector de Cabó hi havia de dir la missa cinquanta vegades a l'any

Aturem-nos un moment, benvolguts senyors que en aquestes hores fantàstiques del capvespre us heu aplegat sota aquest porxo del Carrer de Sol per escoltar aquest humil servidor de la paraula. Parem atenció per un moment en el paradís que ens pinta l'evangelista Joan de Boixadera. En primer lloc, ens presenta la vall de Cabó, com la terra més rica i pròspera del país.  ¿Com és possible això, us preguntareu, en una terra de secà on avui amb prou feina hi malviuen un centenar de pagesos?  Doncs així era efectivament en temps antics. Tingueu en compte que Cabó es troba situada a les terres més al nord de la vall de Segre on encara s´hi pot conrear l'olivera, la vinya i s'hi fan bons camps de blat. Els conreus mediterranis acaben aquí. Del diabòlic congost dels Tresponts en amunt, ben pocs se'n podia conrear d'aquests productes, tan necessaris per a la supervivència. L'home és un animal que s'alimenta de farina, deien el grecs. El pa fa carn i el vi fa sang, que diu la saviesa popular. Aliments també necessaris per accedir a l'altre món, ja que Jesús va néixer a Palestina, una terra de conreus semblants. I per aquest motiu durant la missa el pa i els vi es converteixen en el seu cos i la seva sang. No hi ha dubte que si Jesús hagués nascut, posem per cas,  en terres germàniques de la senyora Merkel, a les misses es combregaria  amb cervesa i patates del xurrero.   

I al cor del paradís de Cabó, tenim la masia de cal Favà. La masia era, benvolguts oients, una forma pràctica i peculiar d'arrelament del pagès a la seva terra, un sistema tradicional que va desaparèixer fa una cinquantena danys, quan va tenir lloc el gran èxode dels pagesos cap a les ciutats. Les autoritats de l'època no van moure ni un dit per evitar-ho. Al contrari, més aviat en van incentivar la desbandada. I no només perquè els serveis públics surten més barats en els concentracions urbanes que no pas escampats arreu de la geografia, sinó també per la imposició d'una mentalitat i interessos urbans. L'urbanita, altrament conegut com pixapins,  en estar condemnat a respirar fums els dies de cada dia, valora l'aire pur per damunt de tot.  I per a ell, és més pur el pi que l'olivera, l'argelaga que la mata de trumfos, el voltor de coll pelat que la gallina ponedora. Així doncs, les autoritats de l'època van considerar  (i avui alguns  encara l´hi consideren) que el millor que podrien fer per al país els pagesos de les masies i dels pobles petits era tocar el dos cap a la gran ciutat. Curiosament, l'única masia del país que ha sobreviscut i amb una gran empenta productiva es troba al mig de Barcelona. Tots n'heu sentit a parlar, potser massa i tot. És coneguda com can Barça. Per contra, la masia de can Favà es troba abandonada, les seves parets en un estat lamentable de ruïna.

Tanmateix, no és pas aquest el lloc ni el moment apropiat per denunciar la vergonyant desaparició de la masia catalana. El que ens interessa remarcar en el relat sacre que comentem, és  l'àmbit misteriós, gairebé sobrenatural de la masia.  La família que l'habitava, en trobar-se aïllada enmig de la natura, tenia accés al misteri , al fets prodigiosos. Bona part de les llegendes catalanes, les que guarden la millor saviesa popular, tenen lloc en les masies avui esborrades del mapa. Aquest és el lloc on ocorren fets extraordinaris com el que tot seguit sentireu de Favà:

 

 Conten que als soterranis de la masia de Favà s'obria un pou molt profund on s'encauava una serp monstruosa. L'animal no es deixava veure per ningú,  només per 'lhereu de la casa quan aquests era fadrí.  I  l'hereu tan sols tenia l'oportunitat de veure la serp un cop a l'any: la nit de Sant Bartomeu, patró de les masies del Cap de la Vall. El dia 24 d'agost a mitjanit  era l'única vegada que el monstre sortia del pou. Diuen que tan bon punt com la serp treia el cap per la boca del pou,  el  jove hereu de la casa girava cua horroritzat  i se'n tornava cap als pisos de dalt, pujant els esglaons de tres en tres.

Com acabeu d'escoltar, al paradís de la vall de Cabó i del palauet de Favà, s´hi amagava un serpent. El mateix animal doncs, que rondava pel paradís terrenal de la llegenda bíblica. Si ho pensem bé, sense un serpent inquietant i misteriós, la vida al paradís pot arribar a ser ben monòtona i ensopida.  Ens podem imaginar perfectament Adam i Eva fent el mandra per aquell horta eternament florida, amb arbres carregats de fruits que no es no es cucaven ni es pedregaven mai, guardada per segurates amb ales i espasa.  Ens podem imaginar perfectament el diàleg entre aquesta primera parella de joves, fets si fa no fa de mateixa pasta que nosaltres. Encara que ells, es clar, com que no havien nascut de mare, no tenien melic. Adam li diu Eva (o a l'inrevés) Que hi fem aquí tu i jo tancats? Vigilats contínuament per un vell amb barba blanca que sembla que tingui ulls al clatell. Llavors l'altre que proposa: Fem cas al serpent. Només ell té la clau de la fugida. Fotem el camp d'aquí, encara que el vell ens deshereti i ens deixi pelats.  I serà fora del jardí regalat on la parella  podrà construir  amb amor i la suor del front i de les aixelles el seu propi i veritable paradís. Vet aquí doncs, pacients oïdors, com Adam i Eva protagonitzen la primera revolta generacional del fill contra el pare, la primera gran història d'amor de la Humanitat.

I ara tornem a la masia de Favà.  Fixem-nos que la visió del serpent és un privilegi reservat a l´hereu de la família, i fixem-nos també com l'actitud de la saga d'hereus davant l'aparició del monstre és ben diferent de la parella bíblica. Només de veure el cap del serpent a la boca del pou, fugen com esperitats escales amunt cap al seu refugi dels pisos de dalt. Als hereus, els fa pànic el misteri que amaga el pou del subterrani. Engorronits com viuen a la casa, els fan por les novetats, qualsevol cosa que posi en perill la seva vida assegurada, perfectament prevista. L'hereu, com a mascle primogènit, esdevindrà a la mort del pares, l'únic amo i senyor de la propietat de Favà. Amb la condició que no es mogui de casa, que no sigui un hereu escampa ni un tarambana i faci bondat. I fer bondat vol dir també que a l´hora de trobar una xicota per casar-se, el jove haurà de tenir el vist i plau dels pares i dels padrins. I la família triarà la futura mestressa entre les filles casa bona dels pobles veïns. Una mossa rabassuda de cal Batlle de Senyús, posem per cas. O una de llarga i prima de cal Bullic de Cabó o aquella rossa de mal pèl de cal Pletes d'Organyà.

Una colla d'engorronits doncs, els hereus de Favà. I l'engorroniment, senyors, conegut també com apalancament, és un dels pitjor mals del nostre petit i desgraciat país. Els joves s'engorroneixen a casa; els empleats, a la feina;  els polítics, al seu càrrec. I els pidoloaires, al mateix contenidor.

Aquests dies sense anar més lluny, veiem que hi ha molts catalans engorronits amb Espanya. Els fa por d'abandonar el pis miserable on fa segles malvivim de rellogats. S'han arribat a creure els monstres que l'amo de Madrid s'empesca per retenir-nos al casalot, un vell edifici construït quaranta anys enrere, sostingut per bigues de formigó podrit per l'aluminosi franquista. L'amo sap que si els catalans ens en anem, la resta de llogaters no podran pagar ni la llum.  I així ens vol fer creure que si marxem no ens voldrà ningú, o que al món no hi ha cap altre edifici on viure, o que més enllà de l'entrada del casalot ni tan sols hi ha carrer, sinó una mena de precipici còsmic per on caurem  i sortirem volant cap les constel·lacions, pels segles dels segles. Amén.

En fi, deixem en pau els engorronits, i tornem al relat llegendari de Favà, que és el que en aquest homilia ens ocupa. Us preguntareu sense dubte, quina natura estranya amaga el serpent de la masia? Ha arribat el moment que el Joan de Boixadera ens ho reveli. Escolteu:

 De tota la rècula d'hereus  que al llarg dels segles van nàixer  a can Favà, tan sols un va ser prou valent per resistir l'aparició de la serp. Un moment després de sortir del pou, el monstre es va transformar en una xicota que lluïa un vestit preciós i feia un pam de goig. Llavors l'hereu sen va enamorar a l'acte.

 

Com acabeu de sentir, el serpent no era altra cosa que la disfressa d'una dona preciosa. ¿Què té a veure però, la dona amb la serp?  Un animal sense potes, que s'escorre llampant entre herbes i rocs, que dorm al cau durant l'hivern i no apareix fins principis de primavera,  i el primer que fa per renovar-se és canviar la pell. Aquest animal estrany ha cridat l'atenció dels pirinencs des de molt antic. Segons els psicoanalistes, la serp és un animal que encarna la part fosca de l'ànima humana, allò que és rar, incomprensible o misteriós. Ja se sap que els seguidors de Freud veuen el sexe per tot arreu.  En el cas de Favà, el fet que la serp aparegui de dins d'un pou hi troben un sentit eròtic evident. I posen l'exemple de la Samaritana, una altra dona bíblica, estrangera i de vida alegre, que s'apareix a Jesús al costat d'un pou i tots dos d'entaulen en una conversa tan animada com de doble sentit. Ella oferint-li aigua fresca del pou, i l'altre, fent-se pregar, dient que l'aigua que ell vol donar-li, li calmarà la set per tota la vida. Fins que l'arribada sobtada dels  apòstols, els trenquen les oracions.

 

 Altres estudiosos troben en el relat de Favà, restes d'un culte al serpent, dels primitius habitants de Cabó, constructors de dólmens. Veuen una relació entre el serp de la masia i la serp de Santa Fe. A l'interior d'aquesta ermita que domina la ribereta d'Organyà  hi va estar exposada durant segles la pell d'una serp gegant. Fins  que l'estiu de lany 1936, els revolucionaris de la flamarada van destruir-la amb altres objectes sagrats. Els germans Espar asseguren en el seu llibre Coses dOrganyà que era una serp enorme, que tenia quinze centímetres de gruix i una llargada de sis a vuit metres. Tot i que la llegenda de santa Fe explica que es tracta del trofeu d'uns caçadors que van matar-la miraculosament a l'Àfrica o a Amèrica, els estudiosos sospiten que podria tractar-se d'un antic culte a la serp. De fet, la suprema divinitat dels pobles bascoides, anomenada Mari, prenia sovint la forma de serpent que volava entremig de les tempestes. Si fos així, la dona-serp de Favà seria una mena de divinitat femenina de la terra, una Afrodita pirinenca que vol iniciar en les arts amatòries el jove hereu de la millor casa de Cabó.

I dic arts amatòries, perquè com diu el relat, el jove es va enamorar a l'acte de misteriosa dona. L'essencial aquí, amics oients, és laparició sobtada de l'amor. Tant se val que la portadora sigui una bèstia, una persona o una deessa. O potser les tres coses a la vegada. L'amor és un cosa estranya, que irromp tot d'una en la nostra vida i hi produeix un daltabaix. Com un monstre poderós destrueix les nostres conviccions, projectes i seguretats.  A l'enamorar-se d'una forastera d'origen dubtós, el jove de Favà oblida que pot posar en perill l'herència que li correspon com a primògenit. Què en farà el xicot d'aquesta dona que li porta l'amor en safata?  Endevino que us moriu de ganes de saber-ho. Tornem doncs, al relat.

 

Com que era nit de festa major, el jove hereu va demanar a la dona-serp que l'acompanyés al ball. Ella, sense dir paraula, es va posar al seu costat, disposada a seguir-lo on ell la portés.  La parella van sortir de casa i al cap d'una estona van fer cap a la plaça de la masia d'Anell, on s'havien aplegat tots el veïns de les cases del Cap de la Vall per ballar i fer gresca. Només arribar, sense saludar els amics ni fer cap mena de presentació, l'hereu va estirar la dona fins al mig de la plaça. Conten que la noia serp movia els peus  i rodava amb un desimboltura  i naturalitat, com si a la vida no hagués fet altra cosa que ballar. No cal dir que la gent de la vall i els forasters es morien d'enveja i que tothom es preguntava d'on dimonis l'hereu del Favà l´havia pogut traure, un papallona de dona com aquella. 

Com acabeu de sentir, el que primer que fa el xicot amb la forastera no és pas confessar-li el seu amor, ni entaular una conversa per mirar de seduir-la. Ni tan sols es pren la molèstia de pregunta-li de quin poble és o com es diu, detalls aquests imprescindibles en l'inici de la relació amorosa. Doncs, no. Ell, el que vol, és fer dentetes als amics, exhibir la balladora davant dels seus com si fos una peça de caça major magnífica caçada per ell. Com si els digués: aquí tal com em veieu no només sóc l'hereu més ric de la vall, sinó també el més afortunat.  Aquesta actitud ens fa sospitar que el xicot estigui realment enamorat de la dona-serp, tal com va escriure el Joan de Boixadera. Un home realment enamorat no sent com a primera urgència, ensenyar la seva estimada a ningú, i menys encara mostrar-la en públic. Al contrari, recelós que un altre la hi pugui prendre, més aviat intenta amagar-la, i més encara dels amics.

Per part de la dona, ens crida l'atenció el seu silenci. Un comportament realment estrany. I més, si tenim en compte que en les festes  majors d'abans la gent acostumava a enraonar  tranquil·lament tot ballant amb seva parella. La música de l'orquestra, per alta que fos, no apagava mai les converses dels balladors ni dels que miraven de la vora estant. A la plaça s'hi anava precisament a fer petar la xerrada. Ben diferent d'avui dia, quan els balls de la festa major s'han convertit en un turment eixordador, almenys per a tots aquells que no vagin una mica col·locats. Fins al punt que la fama i el prestigi d'un conjunt musical, es mesura pel terrabastall dels altaveus.  Al jovent d'avui ja els està bé, que no puguin dir re mentre ballen o senten música. Potser perquè tampoc hi ha res interessant per dir-se. Fet i fet, l'única comunicació que ells fan servir és la del mòbil. Però en l'època  paradisíaca en què a les masies del Cap de la Vall feien festa major,  les persones enraonaven a la plaça, i per això es fa més estrany el silenci de la dona-serp.  ¿Tal volta callava per amagar el seu accent estranger? Era muda potser?  Continuem amb el relat que en aquestes alçades, la cosa es posa interessant:

 Al cap de mitja dotzena de balls, el noi va proposar a la balladora d'arribar-se fins a la font de la Caixa a fer un traguet d'aigua fresca. Ella no va respondre, va agafar-li la mà i de seguida la parella abandonaven la plaça, girant l'esquena a les mirades malicioses, als xiuxiuejos de joves i vells. L'aigua fresca de la font no va apagar el foc que cremava per dins el jove hereu. Va abraçar-la apassionadament i ella es deixà fer sense dir paraula.  Encabat es van aixecar, van espolsar-se les brosses i cospins que sels havien enganxat a la roba i van continuar avall fins al molí de l'Amador, on van abraçar-se de nou.

La parella no va tornar al ball. Van travessar el riuet que clenxa la vall i van enfilar el camí de l'obaga del bosc que pujava a Senyús. De tant en tant, s'havien d'aturar, ja que ell, de petons i d'abraçades no en tenia mai prou. A l'últim, exhaustos i morts de son després d'una nit tan intensa, es van arraulir al peu d'una roca i allà van quedar adormits.

Deixem-los que descansin una estona, que bé que s´ho mereixen després d'una nit tan moguda. Especialment ell, l'únic amant actiu, segons el relat llegendari. Ella en canvi, continua en actitud passiva, i muda, sense dir ase ni bèstia. La dona sembla conscient que l'hereu, amb l'engany del traguet d'aigua fresca, l´ha portat a l´hort com una beneita. I així i tot, una i altra vegada la dona, com deien a Herba-savina,  es deixa arribar el ruc a les cols.

I on és l'amor en aquesta història?  Em podria preguntar ara qualsevol de vosaltres, algú que de debò hagués estimat.  I jo li respondria que enlloc. Fins ara  tan sols hem vist instint animal i sexe, i només per part d'un dels membres de la parella. Una cosa és copular com animals i l'altra fer-se lamor com les persones. L'amor requereix un procés llarg i complex de seducció, un intercanvi de gestos, somriures i sobretot de paraules, ja que és el diàleg allò que ens identifica com a persones. L'amor és un joc o una lluita, en què prenen part tots dos en igualtat de condicions. I aquest no és cas.

El relat llegendari del Joan de Boixadera però, encara no ha acabat. Pareu atenció perquè finalment sentirem la veu de la dona-serp. I les paraules que dirà contenen una saviesa tan profunda que mereixen figurar en tots els reculls de frases cèlebres.

 La fresca de la matinada va despertar la parella al peu d'una roca on s'havien estirat una estona abans. Conten que llavors la misteriosa dona serp, que no havia obert la boca en tota la nit sinó per rebre els llavis encesos del noi, va pronunciar les paraules següents: I ara, què? I dit això, va desaparèixer a l'acte.

Diuen que d'aquella feta la roca és coneguda pel la gent de Cabó com el Roc del Què

 

 

 

 

Ho acabeu de sentir, senyors: I ara què?  Estareu dacord amb aquest humil servidor de la paraula, que aquestes tres breus paraules finals compensen amb escreix el llarg silenci de la dona.  I ara, què? La frase de retret, disparada contra un fill de casa bona que aspira a ser el seu amant, és més clara que laigua de la font. ¿Quants milers de dones al món deuen pronunciar-la diàriament? I també homes. Ja que la queixa  va adreçada a lindividu que en el joc amorós de la parella actua mogut tan sols pel propi plaer. I ara, què? La lucidesa  de la invectiva, afegida als prodigis de la metamorfosi de la serp i de la desaparició final, ens confirmen que no es tracta duna dona de carn i ossos sinó duna deessa. Un esperit protector de la vall que surt de les entranyes de la terra per tal donar un lliçó damor al jove hereu de Favà.

El relat llegendari tracta sobre la natura de lamor.  De lamor entre dues persones digual a igual, conegut també com amor físic.  Així ho va endevinar el Joan de Boixadera tan bon punt com va escoltar-lo de boca dels padrins de la vall. Conscient lhome que la paraula és efímera i que la història podia desaparèixer, va posar-la per escrit juntament amb altres relats en un llibret que titulà, Mitos y leyendas en el Valle de Cabó.  En castellà, naturalment, perquè lescola franquista lhavia condemnat, com a milions de catalans,  a ser analfabet en la pròpia llengua.  La llegenda explica, en definitiva, que lamor sol aparèixer als humans en forma de monstre, i per això hi ha persones que dentrada no en volen saber re. Altres confonen lamor amb el plaer,  i el volen aconseguir de seguida. Tota dona porta mox , vet aquí el seu lema en llatí. Exigeixo tot el plaer a lacte.  I lamor sels esmuny de la mans com una truita del Segre.

Finalment, tenim les persones que sadonen que lamor, tot ser és un monstre de debò, és de les poques coses que donen sentit a la vida. I així laccepten amb totes les conseqüències, de vegades dolces, de vegades amargues.  De vegades com un joc, de vegades una lluita digual i igual, però sempre interminable perquè el dia que la lluita sacaba, tots dos contrincants en són perdedors. Com en aquella novel·la cavalleresca de Chretien de Troyes, titulada Erec i Enida. Quan el cavaller Erec va pel món a la recerca daventures, acompanyat de la seva estimada Enida, vol que la dama vagi sempre sola al davant  perquè altres cavallers lhi disputin. Així ell es veu obligat a guanyar-se el seu amor lluitant cada dia.

 

 

 

En aquest sentit, conten també  que una parella de nuvis van demana al filòsof Heràclit dEfes que els donés un consell per ser feliços tota la vida: I aquest els va dir: Baralleu-vos de tant en tant. Que amor i odi són la mateixa cosa. En definitiva, senyors, que lamor fuig del paradís com el dimoni de la creu. El pitjor desenllaç dun relat damor és aquell que acaba amb la parella de protagonistes feliços, menjant anissos.

I ara sí que acabo, senyors dOrganyà i forasters, neguitosos com imagino que esteu descoltar homilies més celestials en un lloc sagrat com Déu mana.  Permeteu-me un darrer consell: Estimeu-vos els uns als altres. Els uns a les altres, i les unes a les altres. I tal com va escriure Agustí dHipona: estimeu-vos i feu els que us doni el gust i la gana. Que així sigui.

 

 


Informació addicional :


Cercador

Ajuntament
Totes les administracions

Destacats

Mapa Web