Dissabte, 25 De Novembre De 2017
Carretera de Lleida, 21, Organyà - 25794
Telèfon: 973383007 Fax: 973383536

HOMILIES

20/03/2013

HOMILIA LAICA 2006


Foto

escrita per MARIA BARBAL


 Homilia 2006, per MARIA BARBAL

 Estimada comunitat,

Situada a la trona, lloc que mai m'he atrevit a ocupar fins avui ni en somnis, m'adono que no faré servir aquesta ocasió única per amenaçar, burxar o neguitejar i, no només perquè en sóc incapaç per manera de ser, sinó perquè, coneixent-ne només alguns, sé que tinc al voltant els fidels dels més convençuts, ben orientats i generosos de la nostra terra.

El fet d'encomanar-me l'homilia pot suggerir una provocació. La tradició del blasme contra la dona lletrada és antiga entre els pensadors cristians, inclosos els sants. A l'edat mitjana Eiximenis especifica que les dones han de callar més que els homes. I la dona presumptuosa que posa qüestions i subtils arguments a la fe, mereixia ser fuetejada i, si era de gran estat, humiliada i qualificada de vil. El pensador valencià Lluís Vives a Instrucció de la dona cristiana conclou que la dona no ha de lluir la seva saviesa i que ha de quedar callada, sobretot a l'església.

Sens dubte a la majoria de nosaltres aquests comentaris avui ens fan somriure. No només perquè la igualtat de drets ens sembla un fet sinó perquè... ¿qui se sent savi avui?La preparació intel.lectual no pertany a un  nivell social determinat, les classes en gran part s'han esborrat. Però, penso, cultura també significa pòsit, solada, els trets, les consecucions, que dabans resten en el nostre present. I tot i que accepto que a cada bugada perdem un llençol resta una romanalla, la veu popular homes i dones- ens avisa avui també: la dona, en certes accions i circumstàncies idèntiques, fa el ridícul amb més facilitat que l'home.

No és pas el meu interès ara l'anàlisi de les diferències de valoració generalitzada de fets si són portats a terme per una o altre. Pel que fa al sentit del ridícul, crec que un efecte del costum d'enraonar en públic és que es va perdent gradualment aquesta sensació, resultat positiu per a qui parla i de risc per a qui està disposat a escoltar. Em plau que el Consell Comarcal de l'Alt Urgell m'hagi demanat de confegir una homilia. Ho ha fet sense tenir en compte el gènere i l'edat, entenc que el motiu es basa en la meva dedicació a l'escriptura i és admès que aquesta activitat porta en si pensament. Doncs, el sentiment amb què em presento davant vostre és el de ser persona privilegiada i justament el privilegi és un dels aspectes en què vull aprofundir, en concret el percebut en l'espai que conec una mica, el del llibre i de l'escriptura, més en concret, en el de la novel.la i la seva recepció en l'àmbit català.

Pertanyo a la generació dels creadors catalans que hem publicat amb regularitat els textos que anàvem produint. Gràcies als esforços generosos de recuperació de les generacions anteriors, hem trobat una certa normalitat editorial, de comunicació i social que ha anat en augment fins que, als nostres dies, podem valorar una nova situació. Aquestes persones que vam néixer al voltant de 1950 hem viscut el gran dèficit duna escola que ignorava la nostra llengua i la nostra cultura. Jo sento encara tal mancança com una rèmora en la meva formació; els reciclatges particulars i sempre parcials a què m'he aplicat no m'han rescabalat d'aquell buit. Malgrat aquest fet important de signe negatiu penso que hem estat afortunats perquè a mitjans vuitanta, quan algunes  persones comencem a publicar, altres ho feien des d'uns quants anys abans, a més d'infraestructures, hi ha un públic desitjós de llegir treballs d'autors en català, on esperen trobar algunes experiències de la pròpia generació i de l'herència de pares i d'avis. En concret, ficció amb base històrica, vivencial o de sentiments i social.

Fa poc a Salàs de Pallars commemoràvem la publicació de Pallareses de Concepció Maluquer per part de Garsineu Edicions, de Tremp. Sembla que aquest recull fou escrit  els anys cinquanta. Han passat cinquanta anys abans que es publiqués, a tres anys de la  mort de l'autora. Tota la seva producció, narrativa i poètica, de gran categoria, es va veure afectada per les dificultats editorials i socials de plena època franquista. És clar que trobaríem altres exemples, però aporto el de Concepció G. Maluquer, la qual va viure a Barcelona i un temps es mantingué vinculada al grup de Carles Sindreu i d'Aurora Bertrana, per l'interès que m'ha produït la seva obra i la seva trajectòria personal. A més, ella encarna el procés de moltes dones creadores de qualsevol lloc i tot temps, les quals, per imperatius o raons familiars, i quasi callada pressió de l'entorn, van renunciar a una certa professionalització en el camp de l'escriptura. Ho fan encara i ningú no se n'ha d'esglaiar. Per a qualsevol individu, escriure i publicar suposa un difícil equilibri amb la seva vida privada; el temps de la creació tendeix a ocupar-ho tot i encara, sovint, s'hi ha de sumar una certa presència pública, quasi indispensable, que afecta el paper social de qui escriu, també el familiar, més si l'individu és dona.

En aquests vint anys aproximats que van des de la publicació de la meva primera novel.la, Pedra de tartera, el públic català s'ha fet, en majoria, ambilingüe. Tant li és llegir en una llengua com en una altra entre les que  coneix; l'impuls recuperador d'allò propi sha esfumat, en part, per causa de les consecucions autonòmiques de la democràcia. Els vuitanta marquen la fita d'una escola catalana recuperada, juntament amb els mitjans audiovisuals. A més, l'univers nostre, que sens fa pròxim a diari a través dels mitjans, pot resultar terriblement inquietant. L'allau de notícies procura tota mena de terrors perquè els sabem viscuts ara, per persones que, l'única diferència que tenen amb nosaltres és el fet de pertànyer a un país diferent, a una altra zona del planeta. Però avui arreu és a prop, no cal més que demanar els companys o veïns on han anat de vacances. Sembla normal doncs que el lector, avui, en comptes de sentir el desig de recuperar, tingui el d'escapar. Aventura, èpoques remotes o universos imaginaris d'un possible futur. Produeix l'efecte d'un so antic, romàntic, però no em vull enganyar, sens dubte és ben actual. S'han globalitzat les experiències vitals i socials; per tant, els gustos i els interessos lectors.

La manera de ser catalana ens situa entre el tarannà més obert (viatgers, plurilingües, solidaris, adoptants, receptors d'immigració) no tan sols de la península, sinó probablement del món. Aquesta actitud moderna i sovint positiva es contrapesa per l'alarma d'una minoria atenta al fet que allò propi es troba en decadència, minva o està obertamnent en procés d'extinció. A causa de la dedicació als mots, els escriptors solem pertànyer a aquesta minoria. Les editorials saben que shan perdut lectors en català en els últims anys, el descens de l'estudi de la Literatura a l'ensenyament tan sols n'és un factor. Quan la majoria de catalans ho senten o ho llegeixen en forma de notícia raonen que es deu haver perdut lectors en qualsevol idioma i que, en tot cas, ja s'en preocuparà la Generalitat, no s'hi volen capficar.

La literatura catalana té bona salut: qualitat, varietat, quantitat, però ni editors, ni periodistes, ni llibreters, ni agents literaris, ni el públic del país fan el cas que feien als seus autors i autores vint o quinze anys enrere. O cinc. Petites crisis noticiades ho exemplifiquen: autors molestos la diada de Sant Jordi, preparatius convulsos de cara a la presència de Francfurt el 2007... Jo sóc dels qui opino que, malgrat els seus defectes, no podem renunciar a aquest tarannà general que té la virtut de l'obertura sense pors. Per tant, seria absurd i sobretot ineficaç predicar-hi en contra. El que cal és trobar unes altres formes de mostrar el capital literari que tenim i mostrar com és de modern, en qualsevol país avançat, la presència, el suport als valors de la pròpia cultura. Sense sortir de la península, si us vaga, mireu els aparadors de les llibreries de Donòstia i compareu-les amb els de les ciutats catalanes.

Vull tornar a la primera idea, a la del privilegi. Hi ha modèstia i feblesa en els privilegiats, narradors que acabem un llibre i ens l'editen. És tan minúscula la nostra feina de cara als habitants de Catalunya i tan ingent per a nosaltres que és normal que hi hagi aquest desajustament entre nosaltres.  En l'altre extrem, l'escola i les biblioteques, gràcies a una encertada política de la Institució de les Lletres Catalanes, ens serva fidelitat. La qualitat dels escriptors del país especialitzats en nens i joves és altíssima i hi ha contribuït.

Experiència, documentació, fabulació són matèries bàsiques de la persona que escriu. Li cal barrejar-les amb la màxima calma, que suposa sovint separar-se del soroll i de les veus de la immediatesa, de l'allau de notícies, dels requeriments. Distància i selecció per poder treballar. Cal arribar al sentit de les paraules, la nostra eina imprescindible, la llengua, síntesi de tradició i de modernitat, de vida amb història. El nostre privilegi comporta, doncs, contradicció. Per donar a conèixer el nostre treball hem de ser ben presents en el món de la comunicació i per fer-lo, n'hem d'estar lluny.

Vull aprofitar aquesta ocasió única de dirigir-me des d'aquesta altura a tots vosaltres per enraonar sobre un aspecte de la meva passió, sobre la novel.la.  No s'hi val a dir que, perquè introduïm elements de ficció en els nostres treballs, els escriptors no retratem la veritable realitat, ni parcialment. És que en el viure del dia a dia no n'hi ha de ficció?

No és ficció que de dos països en guerra cada un es consideri guanyador a l'hora de l'alto al foc? Del mateix estil, ¿és o no és ficció que de dos contrincants en unes eleccions tots dos es manifestin vencedors? O que un polític que va estar a favor d'enviar tropes a una guerra preventiva que ha causat milers i milers de morta digui que és perillós enviar-ne a un procés de reconstrucció de postguerra? Escoltant notícies en relació a l'extermini i la desolació de les guerres, l'instint nostre de matar per tenir més, em ve sovint l'expressió del conte L'esperit guia de Pere Calders: I que en sou, de quimèrics.

La vida informa la literatura i viceversa; si hi ha entre els fidels atents alguna persona que està segura que no paga la pena de llegir novel.les perquè són fetes de mentides, que comenci a dubtar-ne. Parlo de les novel.les que matrauen per llegir i per escriure, aquelles que ens mostren la vida, els altres i, sobretot,a nosaltres mateixos. No em refereixo pas a aquella mera exhibició de paraules i fets enganxats, aquella xerroteria que algunes persones exhibeixen i que, de vegades, ni sentén. Com en qualsevol professió hi ha novel.listes que, més que expressar el que han descobert, amb tots els dubtes, però amb absoluta sinceritat, busquen brillar. I, creieu-me, sovint brillen.

Joan Coromines, en la seva edició crítica de les veritables Homilies d'Organyà, en destaca la sentència: Vanitat de vanitats i tot és vanitat, però la caritat mai no és excessiva

Els qui escrivim i després publiquem estem tocats de vanitat, potser perquè ja és la nostra manera de ser o perquè som ingenus i creiem en la sinceritat de les opinions de tres o quatre persones; en acabat, bufanúvols,  les multipliquem per mil o per milions, potser per afany  d'afirmar-nos. Penso que la vanitat és arreu i que no ens n'hem de preocupar; som vanitosos, d'acord.  Però, tal com escrivia aquell mossèn de fa vuit-cents anys, la caritat mai no sobra, i cadascú més o menys sap com ha d'aplicar aquesta recomanació en el seu àmbit.

Desitjo que l'amor a la terra i a les persones sigui el nostre principal objectiu.

 Maria Barbal

                                        


Informació addicional :


Cercador

Ajuntament
Totes les administracions

Destacats

Mapa Web