Dissabte, 22 De Juliol De 2017
Carretera de Lleida, 21, Organyà - 25794
Telèfon: 973383007 Fax: 973383536

HOMILIES

20/03/2013

HOMILIA LAICA 2005


Foto

escrita per PEP ALBANELL


 

            HOMILIA 2005

            Fills d'Organyà, feligresos, amics i coneguts, curiosos, turistes i passavolants, autoritats digníssimes, salutacions. En primer lloc us he de confessar, una mica destirotat, que mai m'havia vist en destret semblant.   I si us he de ser franc --i des d'aquí dalt ho he de ser mal me pesi-- mai en la vida m'hauria pensat que algun dia m'havia de plantar davant d'un faristol per amollar un sermó  a la parròquia. Deixeu-m'ho repetir: mai hauria sospitat que el destí em tingués reservat un moment com aquest. Us ho podeu ben creure, encara que  afirmacions d'aquesta mena estan últimament una mica desacreditades després que  una gran personalitat hagi reiterat públicament que no esperava ser assenyalat per un conspicu i transcendent nomenament mentre, anys abans, deixava testimoni escrit del seu gran afany per ser allò que ara deia no haver desitjat ser mai.

            Sigui com sigui, jo no hauria de ser aquí, ara avui. I si hi sóc és perquè algú va pensar en mi per a la primera homilia civil d'Organyà i algú altre, sense pensar gaire el que feia, un diumenge al matí, sota els escoberts de la Seu, quan el món roda d'una manera més plaent perquè és l'hora de fer el vermut, m'ho va proposar. Va ser una proposició imprudent perquè jo, pobre de mi, ciutadà d'il·luminació escassa i  pecador impenitent, no sóc gaire digne de parlar des d'un púlpit: poca cosa podré dir-vos que us il·lumini i cap cosa que us edifiqui. Jo sóc, aquí, com si diguéssim, una cabra en un garatge.

            Des de dalt de les trones, pel que entenc i pel que he pogut escoltar durant tants i tants anys que vaig fer d'escolà a la catedral de la Seu d'Urgell, es donen consells, s'animen als creients, s'aconsola els tristos i desesperats, s'agullona els tebis, es repta els díscols, es conhorta el pecadors penedits i  s'amenaça als pecadors reincidents. He vist repartir, des d'aquí dalt,  passió i compassió, veritat i severitat, invocacions i exhortacions. I jo, pobre de mi novament, no em veig amb cor  ni tan sols d'imitar toscament el que recordo dels predicadors que he escoltat en la meva vida, des de mossèn Naudí a mossèn Codina, passant pel capellà dels frares, mossèn Anton, investigador del secret de Moctezuma.   

            I és que jo, que vaig començar d'escolà, en lloc d'acabar de vicari he acabat de campaner. Però les campanes que jo toco no tenen batall ni es fonen amb metall, sinó amb pasta de paper. Jo sóc un dels espècimens d'aquesta branca de la raça humana als quals no sols ens està permesa la falòrnia i la mentida, sinó que ens en són celebrades. La professió de novel·lista i de contista és l'única que té permís  de mentir i mai ningú ni li retraurà a un escriptor de ficció que allò que explica no sigui veritat, sinó que no sigui prou divertit o prou commovedor. I convindreu amb mi que la trona de l'església no és pas un bon lloc per a la mentida. Ni tampoc per a la provocació i la ironia, dues armes que, com podeu comprovar ara mateix,  m'agrada fer servir en l'exercici de la meva professió. Em costa imaginar algun predicador que es dediqui a alçapremar i a fotre's els seus feligresos des del púlpit. Això només ho feia don Camilo, amb el permís del Sant Crist parlant,  en les rares ocasions en què l'alcalde comunista Don Pepone era assegut als bancs dels fidels. I per si això fos poc, tinc encara un motiu personal  que rebla definitivament la inconveniència del que estic perpetrant.

            Ja he dit que, de petit, vaig fer d'escolà a la catedral de la Seu. Durant una temporada, em llevava a quarts de sis i entrava a la catedral per la porta falsa dels claustres, per ajudar totes les misses que podia abans d'anar a l'escola. Després mossèn Vidal em va captar amb el meu germà Salvador, els germans Farràs, el Sabanés, els germans Ganyet, i algun més, per fer d'escolans de pontifical. Fins i tot  vaig arribar a ser turiferari major, i us puc assegurar que brandava l'encenser amb tanta aplicació com fe, davant l'inefable Iglesias Navarri, cada diumenge del món mentre vaig ser prou innocent. Després, ja ho anuncia l'Evangeli, el ramat es dispersa, s'envitricolla per senderes pedregoses i rostos de mal passar i algunes ovelles acaben embardissades al caire de qualsevol precipici. En molts casos, els que no vam ser rescatats per cap bon pastor, el miracle és que no vam anar de l'esbarzer a l'abisme, sinó que vam anar de l'esbarzer al bé de Déu de garrotades que repartien els grisos en les inevitables manifestacions d'estudiants. Així va ser com, sense adonar-me'n gaire, vaig passar de creure en el Déu que habitava les ombres de la catedral, a creure en l'esperit que sobrevolava les assemblees i que predicava, a més de  justícia social, llibertat, amnistia i estatut d'autonomia.

            Llavors, a les acaballes de la meva adolescència, quan ja començava a esquerar-me, un dia, més ben dit, una nit que vaig gosar enfrontar-me a la sagrada autoritat del meu pare, desobeint la seva ordre explícita i tallant d'anar a dormir a casa, l'home va fer allò que els pares no hem de fer mai: entrar a l'habitació del fill, regirar les seves coses i llegir les seves cartes i els seus papers secrets. Quan l'endemà vaig fer cap a casa disposat a defensar les meves raons, em vaig trobar el pare molt més alterat que no em pensava. Em va clavar un confús, intens i apocalíptic discurs del que només vaig entendre clarament la conclusió: em va acusar de practicant de l'amor lliure, de comunista i d'ateu. El meu pare es va equivocar molt ficant el nas en el meus papers, però encara es va equivocar més a l'hora d'interpretar-los. Comunista: sempre he estat de pensament esquerrà, però a part d'alguns flirteigs amb el front cultural d'alguns partits d'esquerres i nacionalistes, mai m'he volgut afiliar enlloc. Em vaig fer de tantes coses mentre estudiava a "La Salle" que se'm van acabar les ganes. Practicant de l'amor lliure! Ha! Ja m'hauria agradat a mi, que això anava molt escàs, en la meva època! I ateu. Ateu? Aquesta paraula se'm feia molt pesant, plena de malaveranys. Era veritat que jo ja no tenia la fe de l'escolanet  --que venia a ser com la fe del carboner però menys emmascarada--, i anava pel món sense patir per si havia complert o no el precepte dominical. M'havia allunyat del Déu que m'avien ensenyat a l'escola, i  del Déu de Monsenyor Iglésias Navarri, me n'havia oblidat. Però jo ateu? No! Déu era un ens que de petit va omplir una bona part de la meva educació sentimental. I ara, que ja començava a ser un home --que per això m'enfrontava al pare--, Déu era al marge de la meva vida. El meu pare invocava un Déu que castigava, venjatiu, el de la meva infància, i jo devia necessitar un Déu condescendent, generós i perdonaire. En tot cas ja no em feia por. Tampoc em feia nosa. Hi havia una paraula que definia la meva perplexa situació: agnòstic. Naturalment, totes aquestes reflexions que em van passar pel cap com un llampec, no les vaig pas exposar al meu pare. El llampec l'hauria fulminat a ell. Em vaig limitar a dir, abans que m'ho digués ell, que me n'anava de casa i vam ser al peu del carrer. Afegiré que, al cap d'uns mesos, gràcies a l'oportuna intervenció de la senyora Ramona Tortadès, la meva mare, el conflicte es va resoldre en empat tècnic. Ho aclareixo potser per defecte professional: no puc iniciar una història sense rematar-la, encara que com va acabar l'enfrontament d'Albanells no té la més mínima importància ara, aquí.

            El que sí en té és que des d'aleshores jo he anat pel món amb una etiqueta penjant --agnòstic-- i amb una preocupació menys. Sempre he respectat profundament, escrupolosament les fes dels altres, però he tingut la mala ventura de no respectar ni creure gaire en les meves. Devia ser per això que vaig dir insensatament que sí quan se'm va proposar de fer aquesta "homilia".

            Així doncs, prou argumentats  la impertinència de la petició i la insensatesa de l'acceptació, la pregunta  que em caldria fer seria: Què hi fa un agnòstic com jo en una església com aquesta? I encara més: atès que no m'empara la fe i que no sóc un home especialment valent,  m'he de preguntar: què hi fa un aspirant a covard com jo en una església que, segons diuen els diaris, està a punt de caure a trossos? La primera pregunta la puc contestar jo, la segona, més que contestar-la, cal demanar que qui ho hagi de fer, hi posi remei.

            La contesta a la primera pregunta podia anar així: sóc aquí, perquè agnòstic i tot, sóc també escriptor. I com a tal, els reptes  --literaris, és clar-- encara em poden fer amorrar a l'ordinador esperant que l'ofici, la sort i la inspiració facin possible que  pugui segregar alguna coseta intel·ligible, interessant i, si no fos demanar molt, divertida.

            Bé, Déu ens guard d'un ja està fet! I ja que sóc dins d'una església i s'espera que digui alguna cosa adequada a aquest escenari abans no s'ensorri, voldria parlar breument del pecat. Més ben dit, del que ha de venir després del pecat: el perdó. Com més gran em faig, i per tant més m'ha vagat de contemplar com la humanitat --i jo mateix-- pecàvem a mans plenes, més convençut estic que caldria revisar el perdó. Per començar us diré que estic convençut que tots els pecats han de tenir la seva corresponent absolució. Però també estic convençut que de la mateixa manera que  no tots els pecats són iguals, tampoc el perdó hauria de ser un "cafè per a tots". "Pare, m'acuso d'haver engegat una conflagració que ha causat molts morts i ferits, ha destruït famílies, ha esfondrat hisendes i ha enfonsat en el caos i la confusió un país sencer. També he manat torturar, degradar i anorrear els que han caigut a les mans del meu exèrcit de salvació". "Molt bé, George, penedeix-te'n, resa tres avemaries i un credo. Fes l'acte de contrició i no hi tornis." Home no! Aquestes eren les menes de penitències que em posaven quan era adolescent. Però no em sembla pas el mateix masturbar-se insistentment, que bombardejar insistentment. Posats a revisar el perdó, potser no fóra  una mala idea delegar el perdó dels pecats als homes i que, en lloc d'atorgar-lo Déu, ho fes el perjudicat pel pecat en persona. Si has envejat algú, que l'envejat et perdoni. Si has odiat algú, que l'odiat et perdoni. Si has robat algú, que el robat et perdoni, prèvia restitució, és clar! Hi ha pecats, ja ho sé, que el perjudicat és el mateix pecador, com la gola o la lascívia. En aquest cas caldria que hom es perdonés a ell mateix. I em consta que això, de vegades, és molt complicat i difícil, --les consultes dels psicòlegs estan plenes de gent incapaç de perdonar-se--, però, si més no, s'hauria d'intentar.

            Ara que han sortit a la palestra la gola i la lascívia,  deixeu-me fer un petit excurs. Us confesso que mai he entès com és que lesglésia tracta d'una manera tan diferent aquests dos pecats. Amb tanta condescendència la gola, de la qual ben poques vegades en parla, i amb tanta severitat la luxúria, que no se la sap treure de la trona. Al capdavall tots dos són pecats i  tots dos són capitals. Hi deu haver algun aspecte de la qüestió que se m'escapa. Fi de l'excurs.

            Tornant al perdó,  si has matat, ferit, destruït els béns d'algú, no seràs perdonat fins que el perjudicat, personalment, et perdoni.  És a dir, que si tens alguna responsabilitat en la col·locació d'una bomba que ha matat desenes, centenars de persones, si has organitzat una guerra que ha causat la destrucció i el caos, no tindreu el perdó fins que els milers i milers d'arruïnats, de ferits, de tolits, de morts en persona no us atorguin la seva particular quota de perdó. No se m'escapa que d'aquesta manera hi haurà pecats que serà humanament impossible que es puguin perdonar, ni tampoc se m'escapa que amb aquesta mena de pensaments retorno, a aquestes alçades, al Déu del càstig del qual em vaig allunyar a l'adolescència cercant el Déu del perdó. Deu ser que he vist massa vegades pecar contra la humanitat indefensa i innocent en nom del déu dels uns i del déu dels altres, que l'única cosa que se m'acut, esborronat i indignat, és aquella frase tan catalana i, alhora,  tan terrible: "Això no té perdó de Déu". Ni de Déu ni dels homes.  I que deixin la Bíblia i lAlcorà en pau. En pau!

 

pots descarregar aquest text en format pdf


Informació addicional :


Cercador

Ajuntament
Totes les administracions

Destacats

Mapa Web